Res a la vida ha de ser temut, només comprés. Ara és hora de comprendre mes, per témer menys Marie Curie

La por és un comportament intrínsec en nosaltres. Amb ella ens protegim de perills, estem alerta i ens preparem per defensar-nos o per fugir.
Fins aquí tot correcte i necessari. Però el que no és bo és viure amb por constant al que passarà. En això hauríem de copiar el comportament dels animals. Ells només tenen por quan realment hi ha un perill. Quan aquest ja ha passat deixen de tenir por i segueixen alerta però sense preocupacions.
És, com explica l’ Emilio Duró, com aquella gasela que, quan veu que el lleó s’acosta comença a córrer per escapar-se del perill. Un cop ha passat, segueix menjant herba i passejant amb tranquil·litat. No es preocupa fins que torna a veure el lleó.
Si coneguem quin és el nostre perill i només tenim por quan realment és a la vora, tindrem una formula magistral per viure sense patir contínuament pel que pugui passar.
És molt mes senzill del que sembla.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada