La millor crítica és la que no respon a la voluntat d’ofensa, sinó a la llibertat de judiciFernando Sánchez Dragó

Tenim per costum criticar i no voler ser criticats.

És lògic. No és bon plat per ningú el que li diguin coses dolentes. I aquí sorgeix una pregunta: És necessària la crítica? Existeix la crítica constructiva?

Segurament si, però no sempre la crítica arriba de forma correcta, és a dir, no sempre serà ben rebuda. És per això que fóra bo contemplar les nostres paraules abans de dir-les. Jo faig servir, quan haig de criticar alguna cosa, allò que en diuen la crítica sandwich. És a dir, posar la crítica entre mig de dues coses bones. O be acabar la critica sempre amb una cosa bona.

Per exemple: si haig de dir que no m’acabat d’agradat un plat que acabo de menjar, en lloc de dir directament el perquè no m’agradat, sense pensar amb tota la feina que ha costat fer-lo o la il•lusió amb què l’han cuinat, el que faig és posar la critica entre dues coses bones.

“Aquesta paella em recorda a la que fa la meva mare, jo li posaria una mica mes de sal, però tens bona ma pels arrossos, eh!”
Acabo de deixar anar que a la paella li faltava sal, però d’una forma que no ofèn gens, perquè he donat mes importància a les coses bones que a la dolenta.

Proveu aquesta tècnica, a veure que passa.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada